Infancància trencada

Malauradament, una mala experiència viva i intensa de violació, explicada per una noia de 18 anys, actualment estudiant de psicologia de la UdG.
Endavant.


"He decidit, després d'un temps pensant sobre el tema, que explicaria la meva experiència personal. No sé ni com començar, ni tan sols si hauria d'escriure sobre això en aquest blog. Em disculpo si no s'entén gaire el que escrigui, ara mateix no sé com expressar-me.



Mai havia pensat en escriure una cosa així aquí, però he pensat que seria positiu compartir la meva experiència personal per a qui li pugui servir. A qui li incomodi, que no segueixi llegint (ja borraré el post si algú troba que no és oportú), tampoc vull fer que ningú es senti malament.

Porto més d'una setmana pensant en què escriure sobre el tema, sobre si hauria d'explicar alguna o cosa o hauria de callar, com sempre.

Tinc por que, després d'escriure aquesta entrada, si la gent la llegeix, em tracti de manera diferent de la que m'ha tractat o m'hauria tractat si hagués parlat amb mi. Vull dir que no vull que els meus companys de classe em coneguin o em recordin per això. No busco llàstima, crec que ja no necessito cap tipus d'ajuda. Només vull ajudar a qui l'interessi saber la meva experiència, si és que serveix d'alguna cosa.



He de dir que no crec convenient que expliqui pas a pas, minut a minut, com va passar. Podria estar hores explicant cada detall, cada una de les paraules que ell em va dir, cada pensament que se'm va passar pel cap i cada sentiment dolorós que vaig tenir. Generalment, tinc bastanta poca memòria, però aquesta és una de les coses que, malauradament, més recordo.



Més que res, volia parlar sobre l'ajuda (o no ajuda) que vaig tenir, les reaccions dels familiars, dels amics, i dels no tant amics, i sobre com crec que això va afectar la meva infància i la meva adol·lescència (el més breument que pugui).



El mateix dia

Quan l'agressor em va deixar anar (no li va fer falta ni amenaçar-me, em tenia agafada amb força i, simplement, em va deixar anar), vaig marxar cap a casa de la meva àvia, sense córrer ni plorar. Ell, seguia de peu darrere meu, i jo sabia que em mirava. Jo caminava molt a poc a poc, silenciosament. No volia plorar perquè no volia demostrar-li que estava destrossada i morta de por. Em sentia bruta i indigna, i em volia morir, literalment. La veritat és que si caminava tant a poc a poc era perquè esperava la mort. Esperava un tret al cap, o un navalla a l'esquena, o qualsevol recurs que un home tan alt i fort com ell podia tenir per matar una nena tan dèbil com jo. També considerava la possibilitat que em tornés a agafar per tornar a començar. Volia que tot passés ràpidament, i sabia que si em posava a córrer, l'enfadaria i potser la meva mort seria més lenta i dolorosa.



La meva àvia tenia un bar i jo vaig arribar allà amb l'únic pensament de rentar-me la cara i les mans i amagar-me en algun lloc on ningú em pogués trobar. Però la meva àvia no em deixava passar a no ser que li expliqués què m'havia passat i per què tornava tan rara. Amb les meves paraules (ni tan sols jo sabia què m'havia fet), li vaig explicar amb una frase el que havia pasat: "me ha hecho tocarle el pito y se ha meado en mi mano" li vaig dir, però no era ni de lluny tot el que havia passat, però només volia passar cap al lavabo. Totes les persones que estaven al bar ho van sentir, però crec que només la meva àvia va reaccionar. Va agafar una barra de ferro i em va portar de la mà al lloc on havia passat. No el vam trobar. Encara ara em pregunto què hauria passat si l'haguéssim trobat.


Més tard, els meus pares em van fer una mena d'interrogatori. Ells, sentats a uns dos metres de mi, estaven junts, mirant-me seriosos. Jo no podia ni parlar, m'afogava. Em senti molt sola, molt desgraciada i molt culpable. Les preguntes eren del tipus "¿te ha tocado? ¿dónde? ¿qué te ha dicho?" però no vaig voler contestar a la meitat. Si contestava, era amb una paraula, perquè volia marxar.



A partir d'aquell moment, tothom ho va oblidar. Mai més s'ha tornat a parlar del tema. Els "¿estás bien? ¿quieres algo?" no van arribar, ni tan sols una abraçada, ni paraules com "no es culpa tuya", "pagará por lo que ha hecho", que jo tant esperava. Cap policia va parlar amb mi, almenys que jo recordi. La meva família creia que els psicòlegs només tractaven la gent boja, així que no es van ni molestar en portar-me a un. Suposo que van pensar que ho oblidaria, però no va ser així.


Infància
La meva infància no va ser infeliç, però em vaig tornar una nena molt desconfiada i solitària. Mai més he tornat a abraçar els meus pares com ho feia abans que passés tot, i encara ara els meus pares em retreuen que sempre he sigut una nena "arisca". He de confesar que encara queda un ressentiment amagat, una necessitat imperiosa d'obtenir respostes a totes les preguntes que em van quedar, però que no m'atreveixo a fer.
També era una nena molt mentidera. Em vaig inventar un món que no existia, i me l'arribava a creure. Per exemple, deia a tothom que a la platja on jo anava a l'estiu hi havia dofins i que jugaven amb mi a l'aigua. Sempre nedava sola i m'imaginava els dofins, fins al punt que realment creia que hi eren. Solia jugar sola, i amb les "bàrbies", algunes vegades reproduia el que havia passat aquell dia. Tenia molts amics imaginaris, i tots eren animals, així em sentia millor. Vaig tenir alguns problemes d'addicció al joc de la Gameboy de Pokémon. Només em sentia bé en aquell món imaginari on unes criatures fantàstiques m'acompanyaven dia i nit en aventures innocents i agradables.


Recordo la primera vegada que vaig explicar el que m'havia passat a algú. Va ser a catequesis, jo tenia uns vuit anys. Vaig dir que m'havien violat. El mossèn no hi era, però tots els nens que hi eren (uns set) em van dir que no diés mentides, que ho feia per cridar l'atenció, que a una nena petita no la podien violar. Jo vaig seguint dient que sí, vaig dir: "si violar vol dir que t'obliguin a fer una cosa que no vols, sí, m'han violat". Ningú em va creure, així que, durant anys, no vaig tornar a parlar sobre el tema amb ningú.



Adol·lescència

Durant la meva adol·lescència, seguia sent desconfiada, tímida i solitària, i tenia molts pocs amics. Durant aquesta època, vaig començar a descobrir aspectes sobre la sexualitat que jo ja havia experimentat sense saber què eren. Vaig descobrir, per exemple, que els homes ejaculaven semen, i vaig entendre moltes coses.

Vaig tornar a intentar explicar el que m'havia passat a una amiga meva. Vaig fracassar un altre cop. No va tenir la reacció que jo esperava. No va mostrar comprensió. Em va dir que no n'hi havia per tant, que ja havia passat.

Aquesta mateixa amiga, durant una classe de filosofia en la que parlàvem sobre el tema, va dir davant de tota la classe que jo havia passat per allò. Em vaig quedar petrificada a la cadira, em sentia atacada i indefensa. M'hagués agradat desintegrar-me. A més a més, aquesta noia va dir: "Però vas ser tonta Alba, si m'hagués passat a mi, li hagués donat una patada als ous al tio i hagués marxat corrent". Em va sentar molt malament. Per sort vaig treure forces i li vaig contestar: "No ho saps. Amb 7 anys, què vols fer? Jo no volia que em fés més mal, em vaig limitar a contestar totes les seves preguntes i escoltar tot el que em deia, i no posar resistència". Per sort, la professora va canviar de tema, i vaig optar per actuar com si no hagués passat res. L'ultim que volia era perdre els pocs amics que tenia. A les poques persones que els he explicat els ha incomodat. Fins i tot, s'han apartat de mi després que els ho expliqués, o creien que m'ho inventava o ho exagerava molt per cridar l'atenció. Ningú li va donar importància.
Una de les coses que no vaig entendre mai era com una nena de 7 anys com jo podia satisfer sexualment un home adult. En què pensava aquell home mentre ho feia? No es sentia malament? Em trobava atractiva? Per què? Podia dormir per les nits? Quants nens i nenes hi va haver abans de mi? I després? Li havia explicat a algú? M'hauria agradat poder saber la resposta a totes aquestes preguntes.


Moltes vegades els he demanat als meus pares (des que tenia uns 15 anys fins els 18, més o menys) que em portessin a un psicòleg, però les reaccions sempre van ser les mateixes, es negaven a portar-m'hi, perquè deien que jo no tenia cap problema. Per descomptat, jo mai els deia el motiu pel qual creia que hauria d'anar-hi.
Aquesta és una de les raons per les que vaig escollir estudiar psicologia. M'he passat part de la meva adol·lescència desitjant parlar amb un psicòleg. De fet, si hi hagués anat, no sé què hauria explicat o com em podrien haver ajudat. Fa uns 3 anys, més o menys, vaig decidir que estudiaria per intentar ajudar les persones, com m'hagués agradat que m'ajudessin a mi.


Quant als nois, no els vaig tenir por en cap moment. Ells no eren tan forts ni grans com l'home que s'havia aprofitat de mi, i sabia que no em farien mal. El que sí temia era tenir relacions sexuals. Sentia curiositat pel sexe, com tothom, però tenia molt clar que no volia que em tornéssin a fer mal, així que em vaig jurar que només estaria amb una persona que m'estimés i en qui jo confiés. Alguns nois que eren més grans que jo van voler tenir relacions (simplement sexuals, sense res més) amb mi, però jo sabia que només volien aprofitar-se, així que em vaig apartar d'ells, i ni tan sols volia fer-li petons, encara que sí que m'atreien molt. Poc després vaig conèixer al noi amb qui estic ara. Ell no era com aquells nois que s'havien acostat a mi per interés, era molt més respectuós amb mi i m'apreciava com a amiga sense esperar res a canvi (també tenia altres amics que no esperaven sexe de mi, però ells tampoc m'interessaven d'aquesta manera). Vam ser millors amics durant mesos, i després tot va anar arribant naturalment. Em costava, a vegades, estar amb ell. A cada pasa endavant que ell donava, jo en feia dos enrere, però va demostrar-me que, tot i que m'havien fet mal en el passat, ell podia ajudar-me.



Una de les noies del video va dir que, les persones que havien patit abusos sexuals quan eren nens, solien mostrar dues postures vers el sexe: o es tornaven promiscues, o (com ella) esperaven a trobar una persona en qui poguessin confiar. La veritat és que em vaig sentir bastant identificada amb ella.




Ara mateix, crec que sóc una persona normal, amb una vida sexual normal, però mentiria si diés que ho he oblidat del tot. No crec que mai ho arribi a "superar" del tot, sempre hi serà. Seguirà tornant a la meva memòria de tant en tant, per fer-me una mica de mal, però he après a no deixar que em destrossi.
Moltes vegades m'he preguntat: "Qui seria jo si no m'hagués passat mai això?" Mai ho sabré, però la única cosa que sé és que estic molt orgullosa de ser qui sóc.

Sé que avui dia, una persona pot anar a la presó per exhibicionisme davant de menors, i la veritat és que em fa una mica de ràbia que no es denunciés el que em va passar a mi, més que res perquè aquella persona pot haver-li fet el mateix a qualsevol nen o nena que s'hagués trobat. M'agradaria molt saber que aquest home és a la pressó, però ni tan sols sé si segueix viu, si ho va tornar a fer o si el van engarjolar per haver abusat d'algun altre nen. Sé que és impossible que, 11 anys després, es faci "justícia". Crec que aquest home no rebrà mai cap càstig pel que em va fer a mi.



Bé, ara que he deixat anar una mica del que tenia tancat dins meu, em sento bastant millor. De fet, escriure tot això ha sigut molt positiu per mi, crec. Em disculpo per la llargària del post, i us felicito si heu arribat fins aquí. =)



Gràcies per haver-me llegit."